Tendències P/E 2012
Invocar a l'optimisme en les col·leccions de primavera és un recurs tan poc sorprenent com apostar per les ratlles marineres o els estampats florals. Però és cert que en les desfilades de primavera/estiu 2012 es va fer especialment evident la recerca de fórmules que retornin la il·lusió i l'excitació en el vestir. És obvi que alegrar l'armari no solucionarà els nostres problemes, però potser ens permeti oblidar durant un instant. Aquest fil és el que recorre propostes tan aparentment dispars com els estampats hawaians o els gestos de complicitat als anys 20. Dues referències que, encara que no semblin tenir molt en comú a primera vista, comparteixen un esperit d’escapisme i evoquen fantasies fortament idealitzades. Penseu en la temporada com en una agència de viatges carregada d'ofertes per a escapar d'una realitat plomissa i encertareu. Aquestes són algunes de les principals destinacions.
Retorn al passat. Aquesta primavera es visiten, sobretot, els anys vint i els cinquanta. Dues dècades que han quedat fixades en la memòria col·lectiva com idíl·liques estampes de felicitat. La Frida Giannini, a Gucci, lidera l'expedició que explora els anys de les flappers, un temps en el qual la vida semblava més lleugera i les galtes semblaven destinades a no perdre mai la seva frescor. La Miuccia Prada, en canvi, fixa el retrovisor trenta anys després, en una altra era de la qual conservem una imatge d’impol·luta perfecció. Precisament aquest optimisme perdut era el que buscaven en Lazaro Hernandez i el Jack McCollough, de Proenza Schouler, amb una col·lecció que parteix de l'arquitectura Googie (que en el seu moment va ser avantguardista i ara llangueix) i acaba en un esclat cromàtic. Finalment, aquest no és país per a tristos.
La silueta esclata. Si parlem de formes d'injectar optimisme a través de la roba és inevitable esmentar Christian Dior. La seva exuberant silueta de 1947, batejada com The New Look, va ser una forma d'elevar l'ànim al París de la postguerra. Una cosa semblant hi ha en la proliferació de pèplums aquesta temporada. El pèplum descriu les jaquetes del segle XIX que oferien un extra de teixit sobre els malucs. Amb formes molt més lleugeres, es va recuperar en la dècada dels 40 i apareix intermitentment en les passarel·les des de llavors. El de 2012 és avantguardista i atrevit en mans de la Phoebe Philo, directora creativa de Céline, i sorprenentment esportiu en les de Vera Wang. Quina millor manera de cridar al goig que dibuixant siluetes més fèrtils?
Més alt, més fort. Les grans cites esportives inspiren perquè suggereixen superació, esforç i resistència. En aquest any de Jocs Olímpics les referències atlètiques estan per tot arreu i admeten les més variades interpretacions i disciplines. Des de la sensualitat dels vestits d’Stella McCartney, amb ones que serpentegen sobre el cos, fins als teixits tècnics convertits en eina de sofisticació en mans d’en Tom Ford o el Thomas Maier, director creatiu de Bottega Veneta. Alexander Wang transforma, fins i tot, el plànol d'un estadi en l'estampat d'un vestit mínim. L'esport ens convida a imaginar una versió millorada de nosaltres mateixos.
Estampats valents. Des dels gestos de complicitat a Bollywood del Thakoon Panichgul fins als vitralls eclesiàstics que apareixen a la col·lecció d’en Nicolas Ghesquière per a Balenciaga, passant per les serps que recorren els conjunts de l’Alber Elbaz per a Lanvin, els estampats d'aquesta temporada arriben fins on la imaginació abasti. No hi ha límits. Coloristes, cridaners, atrevits i, a més, barrejats entre si amb empenta. Una fórmula que domina com pocs l'última sensació del disseny britànic, la Mary Katrantzou. Els seus originals motius s'han convertit en la bandera d'una modernitat que escapa de la foscor del negre i s'atreveix a experimentar amb el grafisme. El triomf sense pal·liatius d'aquesta grega formada a Londres és la prova definitiva que la moda abraça el seu costat més festiu i atrevit.
Travessia a la dolçor. Però no tot és un esclat de color i estampats. Per als esperits menys extravagants, existeix un destí bastant més plàcid. Els colors pastel, dolços i evocadors, protagonitzen col·leccions tan dispars com les d’en Marc Jacobs per a Louis Vuitton, el Peter Copping per a Nina Ricci i 3.1 Phillip Lim. Els tons empolsats es tornen irònics i presumits a les mans del primer; romàntics i nostàlgics, en les del segon i frescos i esportius, a les del tercer. Una bona mostra de que no hi ha tendència que no pugui ser modulada i adaptada.
Algunes llegües de viatge submarí. Si hi ha un destí predilecte de la temporada és el fons del mar. Givenchy, Chanel o Alexander McQueen emprenen aquesta direcció. Potser la més poètica de les tres interpretacions del paisatge subaquàtic és la que la Sarah Burton imagina en la seva tercera col·lecció per a McQueen. Tan sorprenents resulten els seus vestits de corall o els seus brodats d'algues com la forma en què aquesta britànica ha respost al difícil repte de rellevar al seu mestre, mort el 2010. Després de la reeixida exposició del museu Metropolitan de Nova York dedicada a McQueen (convertida en la vuitena més vista en els 140 anys d'història de la institució) i l'encàrrec de vestir a la Kate Middleton en les seves noces, Burton ha esdevingut una de les dissenyadores de referència del moment.
Companys de trànsit. Encara que sembli que vivim immersos en temps embogits pels accessoris, convé recordar que Balenciaga s'enfurismava si els seus vestits es portaven amb un barret que no fos el que ell havia concebut per a rematar la silueta. Els complements sempre van ser importants, però són part imprescindible de l'equipatge en aquest viatge cap a un vestir més optimista. Les sabates de Christian Louboutin aporten un xic de la fantasia del Crazy Horse a la vida real i els de Charlotte Olympia aconsegueixen que l'elegància d'un altre temps es coli al 2012. Fins i tot els complements més racionalistes, com les perseguides bosses Luggage i Phantom de Céline, s'atreveixen a jugar amb colors i textures. Ningú vol quedar-se a terra en aquesta travessia cap a una realitat més excitant.